Castellarnau: de la Vall Ferrera a Tarragona
Si teniu pensat passar unes vacances a Tarragona o a la Vall Ferrera, veureu de seguida que mar i muntanya mantenen vincles sorprenents. La Costa Daurada i el Pirineu sempre han estat connectats per una xarxa de camins i corredors fluvials que han vertebrat Catalunya. Aquesta unió històrica es reflecteix perfectament en la nissaga dels Castellarnau. Al capdavant d’aquesta empresa comercial, patrimonial i familiar hi ha Carles de Castellarnau i Castellarnau, conegut com a Ramonet, un home que va saber transformar el ferro en un motor econòmic vora la Mediterrània. Gràcies al seu ofici i a l’experiència en l’extracció, transformació i comercialització del ferro, Carles de Castellarnau va teixir aliances empresarials i va adquirir propietats immobiliàries com a valor segur —el que avui seria una hòlding, SOCIMI o un fons ETF— i va estendre la seva influència fins a esdevenir un dels llinatges més poderosos del segle XVIII a Catalunya. Avui, tot aquest llegat s’ha convertit en una proposta cultural que us convidem a descobrir al vostre ritme tot resseguint la vida d’aquesta família, des de les fargues de la Vall Ferrera fins a la seva casa-palau a Tarragona. Qui era Carles de Castellarnau Carles de Castellarnau i de Castellarnau, conegut en el seu entorn familiar amb el renom de Ramonet, va ser l’hereu de la branca principal d’aquesta nissaga pallaresa a Alins, a la Vall Ferrera. Home d’una gran visió pràctica, la seva vida va transcórrer lligada a la producció del ferro, un ofici que va saber modernitzar i estendre molt més enllà del Pirineu. Sota la seva direcció, la família Castellarnau va augmentar la capacitat de producció de ferro del Pirineu, alhora que gestionava, enmig de litigis constants, grans extensions de terrenys, bosc i mines terrenys per assegurar el subministrament de carbó. Més enllà de la farga catalana, la seva audàcia el va portar a controlar el transport i la venda del metall mitjançant l’obertura de rutes fluvials i comercials que connectaven directament la muntanya amb les principals ciutats de la costa. El seu establiment definitiu a Tarragona es va segellar amb el matrimoni amb Maria Magrinyà i Porta, filla d’un comerciant de la ciutat, una unió que li va permetre arrelar a la ciutat i començar a adquirir un patrimoni urbà de primer ordre. Carles de Castellarnau encarna, doncs, la figura d’un gran home de negocis que, des de les fargues pirinenques, va esdevenir un dels precursors de la industrialització a Catalunya. La noblesa dels Castellarnau Els Castellarnau formaven part de la noblesa catalana de privilegi, un estament compost per nobles, cavallers, donzells i ciutadans honrats. Els seus orígens es remunten a Arnau Dacó, senyor del castrum Arnaldi. Vinculats històricament als comtes i vescomtes de Pallars, van exercir com a castlans d’Araós i van formar part de l’estament militar a les Corts de Catalunya. Reconeguts com a generosos des del segle XIV i com a cavallers des del XV, el mateix Carles de Castellarnau ho defensava en un manifest on recordava que l’any 1380 la família ja gaudia del distintiu de donzell (DE). Aquesta condició i el dret al fur militar es van consolidar a través de diversos privilegis guanyats per diferents branques de la nissaga: 🏰 El privilegi de noble del Principat atorgat a Francesc de Castellarnau (1614). 🎖️ Els privilegis concedits als germans Pere, Bernadí i Miquel de Castellarnau, de la branca Coix. 📜 L’expedient de noblesa de Lleida (1626), on deu doctors en lleis van declarar els Castellarnau com a cavallers subjectes al fur militar. 👑 El privilegi rebut per Baltasar de Castellarnau, de la branca Guillemó, de mans de l’arxiduc Carles III (1707). Tot i que els Castellarnau tarragonins van retenir la condició de cavallers, a partir de la segona meitat del segle XVIII els membres de la família van començar a primar la seva faceta d’hisendats, comerciants i negociants. De la Vall Ferrera a Tarragona L’expansió de la nissaga fora del Pirineu neix d’una necessitat successòria. Durant les primeres dècades del segle XVIII, la preeminència i el control absolut de Baltasar de Castellarnau —de la branca Guillemó— a la Vall Ferrera, refermat amb el privilegi reial que va rebre el 1707, obligava els altres membres de la família a obrir nous camins i buscar la seva pròpia prosperitat lluny de la muntanya. Aquest desplaçament es va consolidar definitivament el 14 de novembre de 1748 amb el matrimoni de Carles de Castellarnau i Maria Magrinyà i Porta, filla d’un prominent comerciant de Tarragona. Aquesta unió de caràcter estratègic va permetre a Ramonet arrelar-se ràpidament a la ciutat i actuar com el pont perfecte entre la producció de ferro pirinenc i els circuits comercials marítims de Catalunya. Des de Tarragona, Carles de Castellarnau va impulsar un creixement econòmic controlant directament la recepció, el transport i la distribució del ferro cap a la costa de Tarragona. Aquesta puixança en els negocis es va traduir de seguida en un notable ascens social i en l’adquisició d’un patrimoni urbà de primer ordre, convertint la família en un dels llinatges més influents de la societat tarragonina de l’època. Concòrdia dels Castellarnau La gestió siderúrgica a la muntanya va estar marcada per la pressió sobre els recursos forestals. Després de la construcció de la nova Farga d’Alins el 1756, Carles de Castellarnau va aprofitar les necessitats econòmiques de la població local per dur a terme una compra sistemàtica dels drets d’explotació dels boscos comuns. Aquesta pèrdua de control comunal va provocar la reacció dels veïns, que l’any 1761 van llançar una ofensiva comunera per via judicial per intentar revertir els acords fusters anteriors. Per fer front a aquesta contestació exterior i protegir el patrimoni, el 12 d’abril de 1766 Casa Coix i Casa Ramonet van signar una concòrdia definitiva per gestionar en comú i de manera indivisa les fargues d’Alins i d’Ainet, així com tots els boscos de la Vall Ferrera. Aquest acord, unit al testament que l’empresari va dictar pocs dies després, el 23 d’abril, va esdevenir el seu darrer acte de voluntat successòria abans de la
